27 oct. Nous parcs nacionals amb problemes

El 15 de febrer de 2019, va ser declarat com a parc nacional l'Indiana Dunes (és el que fa 61, que són molts més dels que s'imagina la majoria). Fins aquell dia, era catalogat com a National Lakeshore. Com els National Monument i altres National “elquesigui” o “tantsemenfot”, són llocs protegits i gestionats pel mateix NPS (National Park Service), però sense el glamur dels parcs nacionals. I si no tens el títol de parc nacional, no reps cap més visitant que els militants de la natura i racons amagats. Com també passa amb la major part dels parcs estatals i altres indrets destacats però no pas nacionalitzats.
En la data que us he mencionat, però, l'Indiana Dunes (res a veure amb l'Indiana Jones), va pujar a l'Olimp dels parcs nacionals. A més a més, és tot just a una hora en cotxe des de Chicago. Imagineu-vos que de cop i volta declaren parc nacional un indret del que en prou feines l'heu sentit anomenar, a una hora en cotxe de Barcelona o València. Ramats de gent desitjosa de natura, això si, amb segell d'autenticitat i qualitat, sortirien com mosques cap a la mel envers el nou paradís proclamat a tan curta distància.
Bé, això planteja greus problemes als gestors d'aquell abans idíl·lic espai natural: on aparcar els cotxes que hi arriben, on pixen i van de ventre els nouvinguts… De fet, són els mateixos problemes que estan patint gran part dels parcs nacionals dels Estats Units (i Canadà), però d'una manera tristament caricaturesca i exagerada.
Jo, que sóc un gran amant dels parcs nacionals, que crec que són un gran invent, i molt ben gestionat per grans professionals, em pregunto: quin és el seu límit? Fins on podrem seguir adorant-els (i visitant-els) com ho hem fet fins ara?