19 ag. La frontera de l’amor

Diuen que l'amor no té fronteres, però quan el Canadà i els Estats Units van decidir tancar la seva frontera durant la pandèmia de la covid-19, un munt de parelles formades per ciutadans d'un país i l'altre van quedar separades. La frontera segueix oberta a casos de reunificació familiar, feines transfrontereres, per anar cap Alaska… Però això no inclou a parelles que com que no estan casades, no poden demostrar que ho són. Cadascú a son país, sols i malalts d'enyorança.
A la zona oest, a la frontera entre els estats de Washington i la Columbia Britànica, algunes parelles es veien des de pocs metres en una carretera que anava arran de la ratlla. Era sorollós, una mica perillós, i amb prou feines podien parlar. Aleshores, es va produir el miracle. El parc transfronterer del Peace Arch (Arc de la Pau) va tornar a obrir. Es tracta d'un parc sobre un tros de terra que pertany a ambdós països, gestionat per parcs de Washington i els de British Columbia. Fa unes 17 hectàrees. S'hi permet entrar des d'un costat o l'altre, però has de sortir pel mateix costat. Hi ha força vigilància.
Bé, va ser obrir i totes les parelles que patien la pandèmica separació van començar a trobar-se al parc, per passar unes quantes hores junts, xerrant, fent manetes… en fi, ja us ho podeu imaginar. I no només parelles: famílies amb avis, fills i néts que viuen a un costat i altre de la frontera, es van començar a trobar al parc.
Però el tema va evolucionar, i ara ja som a l'estadi en el qual algunes parelles s'hi han casat. El parc de l'Arc de la Pau ha estat testimoni d'uns quants casaments, per així poder aconseguir els papers (nacionalitat) que permetin a les parelles fer una vida en comú, plena de felicitat i tot el que se sol dir i desitjar en aquests casos.
Jo he passat a tocar d'aquest parc algunes vegades, travessant la frontera cap amunt o cap avall. El veia generalment buit, i sempre m'havia demanat que de què servia fer i mantenir un parc allà al mig, en un lloc tan poc funcional i de passada. Bé, suposo que no em podia imaginar això de la pandèmia del coronavirus…
Autor: Francesc Nolla